UNA HISTORIA, I UNA LLIÇO.

  Fa molt de temps que no vaig per aquestes contrades, ( i dubto que hi pugui tornar).Però ara per ara són les dues de la matinada i el silenci m'ha fet recordar una petita història sense transcendència però que sempre m'ha fet reflexionar molt.

 Jo pertanyia en un petit grup de muntanya d'un casal a Barcelona, i un cop al mes organitzavem una sortideta de cap de setmana per fer cames i perquè no...., PASSAR-HO BE!!.Varem anar a un lloc anomenat Tagamanent.D'aquest lloc corre una llegenda.

  Com a muntanya emblemàtica ha de tenir la seva llegenda. Heu llegit mai Tagamanent al revés? Feu-ho i trobareu això: Nen amagat. La T final simbolitzaria la creu de l’església de Sta. Maria. Quina és la llegenda?. A mi me l’havien explicat o ho hauria llegit en algun lloc però el cert és que per molt que l’he buscat aquests dies no n’he trobat cap referència i menys al que jo recordava. De totes maneres aquesta és la meva versió. Quan Jaume I era un infant de cinc anys (ho hauré llegit al llibre El rescat del rei minyó?) i el seu pare fou assassinat, ell havia de ser el futur rei de la Corona. Per protegir-lo i poder arribar sans i estalvis a Montpellier, uns monjos (no sé quins) se l’emportaren i durant una temporada el tingueren amagat en el castell que hi havia al cim d’aquesta muntanya. Per indicar als cavallers amics on era el rei Jaume donaren a la muntanya el nom de Tagamanent, o sigui, nen amagat al revés.

                                                             Foto del  Tamaganen.


BÉ, és una llegenda, i com a llegenda pot ser veritat o mentira, en corren d'altres d'aquest lloc situat entre entre un bosc de bruixes i bandolers i el cel diví, aixi que ja podeu contar....

 Pero jo recordo d'aquella excursió és que després d'arribar suats i higienicament impresentables en un lloc sense aigua, varem organitzar un "dillo", és a dir amb una samarreta bruta i un vent de sobres de la tenda de campanya, varem improvitzar una pilota que va fer la les delicies de l'hora baixa d'aquell estiu recent estrenat, en Toni, en Marc, en LLuis, i d'altres que no recordo els noms o si varen venir, ens varem dedicar a xutar la "bimba" artesana utilitzant els arbres com a porteries (aixo no hi ha cap nintendo que ho ho superi).A l'hora fosca ens varem recordar que entre nosaltres venia un tal Octavi.En Octavi havia arribat junt amb nosaltres, per no dir que quan vàrem arribar ell ben fresc feia un ratet que ja hi era, (era una màquina).Caram!! tan fresc anava que s'en va anar a fer un tomb, era l'hora de sopar i en Octavi no hi era encara, aixi que varem organitzar una batuda en grups de tres o quatre.JO!!, el vaig trobar assegut de manera perillosa en una timba observant les llumetes de les pobacions que s'albiraben a la llunyania, o els estels, o ves a saber....Octavi!, Octavi!! -vaig cridar jo-, que fas!?.La resposta hem quedara en el record per sempre més:

                                          epss!,  Pep...,...shissst!, estic escoltant el silenci..........

 I és que en una societat estressada com la nostra, allò que hauria de ser tan natural com el silenci l'hem convertit en un be preuat.

                                                                        Pepmediona.